El “Big Data” és un concepte que s’ha posat molt de moda actualment. Malgrat que no hi ha un consens general sobre el que és i el que no (i que tampoc no ens interessa discutir aquí), és cert que ha tornat a posar de relleu un aspecte que en el cas de les ciències socials és essencial: quina estratègia seguim quan no disposem d’instruments de mesura directa dels fenòmens i conceptes que utilitzem.
Com pots saber si tens febre? La reacció normal és la de buscar un termòmetre i que sigui aquest instrument el qui ens doni la resposta. Però en cas de no tenir-ne un a mà, com ho pots fer? Molt probablement li demanis a la persona a qui tens al costat un veredicte. Hi confiaràs? Hi confiaries més si sabessis que aquesta persona és personal mèdic o d’infermeria en contacte habitual amb temes de salut? O potser t’estimes més no deixar el veredicte en mans d’una única persona i en canvi optes per demanar-ho a deu persones que tens al voltant i ponderes les seves respostes? En altres paraules, confies més en un únic expert sanitari o en molts ignorants?
Aquest és precisament el cas en relacions internacionals. D’entrada, com a ciències socials, malauradament, no tenim “termòmetres” per mesurar les constants dels països. Com podríem saber el nivell de democràcia d’un país? No hi ha màquines que puguin respondre a tal pregunta, de manera que el següent pas és el mateix que en el cas de no tenir un termòmetre a mà: és millor el que ens digui un expert o el que ens diguin molts ignorants?
Tradicionalment la recerca acadèmica s’ha basat en les opinions d’experts. Però darrerament, el “Big Data” i la seva promesa no de molts ignorants, sinó d’una quantitat enorme d’ells, ha entrat en joc. Si bé encara és d’hora per dir si finalment el Big Data triomfarà a l’hora de generar dades en relacions internacionals, el cert és que caldrà estar atents als esdeveniments dels propers anys i a aquesta tendència de generar mesures a través de molts ignorants, en contraposició a pocs experts.